Carme Molinero
Crec recordar que vaig conèixer a Ángel Rozas a l’inici dels noranta i ja en el marc de creació de l’Arxiu Històric de CCOO. Recordo la importància de la seva implicació per a que l‘Arxiu fos una realitat. Calia perseverança perquè els reptes als què havia de fer front el Sindicat eren immensos i migrats els recursos. Però l’Àngel tenia clar que sense arxius no hi ha història i la de CCOO havia estat fonamental en la trajectòria del país des de la seva creació. Calia posar a l’abast de les noves generacions, d’una banda, la memòria viva de la militància obrera, representativa dels milers de persones que s’havien compromès en la lluita per la millora de les condicions de vida dels treballadors i per la desaparició de la dictadura. D’altra banda, calia crear la infraestructura necessària per recollir la documentació que permeti reconstruir parcel·les del món del treball des de perspectives diverses i àmplies, en particular del moviment obrer i d’altres moviments socials. L’impuls de la Fundació Cipriano García a la recerca històrica sempre ha estat important i el Premi Àngel Rozas a investigadors joves és una de les seves plasmacions.
El meu record de l’Àngel no pot ser més entranyable al temps que carregat de respecte i admiració. El vaig entrevistar en alguna ocasió per la meva recerca però, amb el pas del temps i en el marc de les moltes activitats de caire ‘històric’ que la Fundació organitzava, vaig tenir l’oportunitat de conèixer petits detalls de la seva trajectòria, de les dificultats que va haver de superar, sempre amb una bonhomia que afermava la grandesa de la seva personalitat.