Joan Carles Gallego
Ja fa deu anys que no veig l’Angel i encara és ben present, no només quan repasso papers. Els valors que traspuava, pels quals va viure i va lluitar, impregnen moltes de les coses en les que segueixo militant. La petjada de la seva alçada és llarga, en projecte sindical i memòria històrica, en ganes del saber i la importància de fer.
Tinc alguns records personals i sindicals, que lliguen la seva manera d’entendre el món i el sindicat. Va organitzar un sopar que vaig viure a escenificació de la clàssica i gramsciana aliança de les forces del treball i de la cultura, el sindicat i els intel·lectuals, que l’Angel considerava necessària per assolir l’hegemonia cultural per crear consciència i fer avançar les propostes de transformació de la societat. Va ser previ a la vaga general del 20J del 2002 contra la reforma laboral del PP. L’Angel volia saber si havíem parlat amb el “Conde” o el “Manolo” per convocar la vaga. Vaig quedar descol·locat amb la pregunta, anàvem desbordats per organitzar milers de xerrades per debatre les raons, suports de comitès i seccions sindicals, elaborant i distribuint materials per explicar de forma clara i didàctica els motius i les propostes, i ell ens recordava la importància de sumar veus i suports més enllà del que organitzem directament, per fer la vaga més forta i útil. Dit i fet, ell va moure els fils per organitzar el sopar, contactes no li faltaven i era ben respectat. Als pocs dies vaig anar amb en Coscu al restaurant i vam seure amb en Manolo Vázquez Montalban, Beth Galí i el ‘Conde’ Francisco de Sert, més tard s’hi incorporà Oriol Bohigas, per parlar de la reforma laboral, de la importància que la vaga general fos un èxit de convocatòria, de raons polítiques i de context. No sé si el sopar va ser l’element fonamental de l’èxit de la VG del 20·J, o si vam posar les bases materials perquè l’Aznar acabés perdent les eleccions en un context on la vaga es sumava al malestar social ampli provocat per les mentides de la guerra de l’Iraq, la deriva neoliberal i els valors autoritaris del PP. Però va quedar clar l’ensenyança de l’Angel: el moviment sindical necessita cuidar la política d’aliances, per ser més forts, per no aïllar la nostra lluita en un clima hostil al sindicalisme i els drets del treball.
Ja més tard l’any 2009, vaig tenir que plantejar-li els canvis que volíem fer a la Fundació Cipriano Garcia, que ell tant ha estimat i de la que era el President. Tenia que deixar la presidència, i ser-ho a títol honorari continuant al front de l’arxiu històric, per donar una nova empenta al projecte que ell va ajudar a crear. No ens va sorprendre, amb el seu somriure sorneguer tant característic, va que cap problema que ell seguiria treballant com sempre, com un més. Era la seva manera de ser, ferma i tendra, tossuda i generosa, que el feia col·laborar mentre pogués en el que calgués.
Per mi l’Angel era una mica mític, una vida plena i una història densa. Però el recordo també com un company proper, compromès i responsable, amb la discreció de qui sap que ha viscut i fet molt. La seva vida i els seus actes ensenyen a no resignar-se, a no córrer davant dels poderosos, a seguir empenyent en mig les dificultats.