Jordi Guillot
Escriure sobre Ángel Rozas o sobre altres militants sindicals de CCOO durant el franquisme, és escriure sobre herois i heroïnes. Sobre entregues i sacrificis poques vegades reconeguts i mai recompensats. És parlar de dones i homes d’acer amb els cors més grans i generosos que mai he conegut. Quasi sempre és parlar d´obrers i obreres comunistes.
En la meva etapa al Senat vaig coincidir, diversos cops, al tren amb Lluís Reverter, director general amb Narcís Serra. En una de les converses que vaig tenir amb Reverter, em va explicar les raons que ell creia que havien portat a Adolfo Suárez a arriscar-se legalitzant al PCE-PSUC. Jo sempre havia cregut que les raons eren la nostra força i implantació, i que la nova democràcia espanyola no serià creïble sense la legalització dels comunistes. Amable i sardònic em va respondre que la raó principal que havia portat a Suárez a legalitzar-nos, tot i ser molt conscient de la reacció ultra, era la força del partit a CC.OO, ja en aquell temps el sindicat més influent. Segons ell, Suárez creia que la democràcia que naixia enmig d’una gravíssima crisi econòmica, no seria governable sense els comunistes i la seva influència sindical.
Aquesta anècdota em permet reivindicar el paper del moviment obrer i més en concret de Comissions Obreres en la conquesta de les llibertats democràtiques. I un dels titans que van crear i organitzar el sindicat a la clandestinitat va ser Ángel Rozas. El preu que va pagar va ser molt alt; detencions, tortures i presó, fins a exiliar-se.
Sabia qui era, però no l’havia vist mai. El vaig conèixer al 1r Congrés de la CONC (1978). La mesa del Congrés, les intervencions al faristol, els passadissos, eren aparadors on anaves veient i coneixent als dirigents del sindicat. Quan em van assenyalar al Rozas em vaig quedar de pedra. Era un nan. Lo primer que vaig pensar va ser quina força interior et pot portar a afrontar la vida clandestina, amb tots el seus riscos, sent tan fàcilment identificable. L’única resposta possible és tenir conviccions molt, molt fermes.
El vaig conèixer personalment a la seu de la CONC a l’avinguda Meridiana. La veritat és que primer vaig conèixer la seva dona, la Carme, que treballava també a la seu, una dona molt amable i expansiva. El recordo com un home seriós i sempre carregat de carpetes. Vàrem xerrar i a l’acomiadar-nos sempre recordaré el consell que em va donar. Em va dir: ¨Jordi, recuerda que, en la lucha sindical, apostar por el todo o el nada, casi siempre es nada¨. Jo tot just començava com a secretari general de la federació de sanitat de CCOO. Quantes vegades no hauré utilitzat aquest savi consell.