Rosa Sans Amenos
Un capvespre dels primers anys de l’estrenada democràcia, al mític local del PSUC del passatge de Maiol, a la Sagrada Família de Barcelona, vaig conèixer l’Ángel. Va entrar al local amb la seva companya Carme i van saludar els vells militants. Amb aquell to de veu tan característic, li vaig sentir a dir que ja s’havien instal·lat al seu pis del passeig de Sant Joan. Una colla de joves estàvem preparant unes banderoles per sortir a penjar-les. Era per a una campanya electoral, no recordo quina, però el que sí que tinc present és com li van brillar els ulls quan ens va veure.
De moltes altres tardes compartides vaig conèixer qui era l’Ángel, com havia estat la seva vida de lluita contra la dictadura —o, com ell mateix deia, com havia estat “perseguir el franquisme”—, amb les tortures, l’exili i el retorn per organitzar les Comissions Obreres. Així vaig anar entenent el paper de la classe treballadora de Catalunya en la lluita per recuperar els drets democràtics i què significava la dignitat obrera.
També amb la Carme vaig comprendre què era la solidaritat, a través de la gran família que van formar tots els militants que van lluitar contra la dictadura. Segurament aquells anys durs van conformar una persona que tenia una gran humanitat i una gran fortalesa.
D’aquesta coneixença va resultar la confiança que va dipositar en mi per incorporar-me a col·laborar a Comissions Obreres. Els primers anys, al local de la plaça d’Urquinaona, ja vaig poder comprovar que el seu compromís era ferm i que era un home dur, constant i amb les idees prou clares per aconseguir els objectius que es marcava.
Al mateix temps vaig tenir la possibilitat de poder parlar-hi més de les coses de la vida, de la quotidianitat. Una relació personal que, més tard, en un moment difícil de la meva vida, em va donar força i confiança per tirar endavant. Al meu record encara hi ha l’alegria que va tenir quan, finalment, va néixer la meva filla, i jo vaig gaudir enormement amb la tendresa que expressava amb aquella nina que li va regalar.
Amb ell vaig aprendre com s’ha de ser de rigorós amb les finances del sindicat, la importància de la formació i que cal recuperar la nostra història i preservar la memòria. Impulsor incansable de l’Arxiu Històric del sindicat, el vaig acompanyar en algunes gestions a les diferents administracions per aconseguir suport per a aquest projecte. Caram, amb quin respecte el rebien! L’Ángel tenia un gran reconeixement entre dirigents d’altres organitzacions polítiques i sindicals, suposo que per la fermesa i la convicció amb què defensava allò en el que creia.
En els darrers anys, la seva constància i l’esforç que feia per venir a l’Arxiu Històric, a la Fundació, només em fan pensar en les necessàries militàncies continuades.