Xavier Domènech
Fragments d’un escrit quan vaig saber de la seva mort ara fa deus anys:
“Entre los asistentes estaba Ángel Rozas Serrano, persona de muy baja estatura, un enano, quién se colocó en una de las sillas de la sala, rehusando hacerlo en la presidencia; pero sus intervenciones fueron escuchadas atentamente, por los concurrentes, entre los que goza de bastante prestigio.”
Així el descrivia un informe policial fet al barri de Llefià de Badalona el 1967. Un de tants on el seu nom surt innombrables vegades. En altres documents, en les cartes clandestines enviades durant la negra nit franquista per informar i informar-se, per comunicar i comunicar-se, per conèixer i reconèixer-se com a un, com a molts, que no parlaven a la llum pública, però existien, el seu nom era un altre i era escrit amb respecte: Ankar. Però tot això ho vaig saber després de coneixe’l i no m’ho va explicar ell. Ni un bri de vanitat corria per les seves venes. És cert era baix, extremadament baix, i sempre reia. Sempre, menys quan entrava a la sala on el vaig conèixer indignat per alguna cosa que havia llegit al diari. Però era alt quan reia, era gran quan s’indignava, era immens quan davant la gent projectava una veu profunda que parlava de la dignitat obrera com poques.
Detingut infinites vegades, en infinits llocs, degut a un sol pas. Fou un pas petit, fet per pocs a l’inici, però que marcà un camí que malgrat tot es mostrà immens. El pas que anava de la clandestinitat a la llum pública, el pas que anava de la por al crit, del silenci a la paraula. El pas que no feia sinó recuperar en les pitjors condicions possibles el credo d’una de les primeres societats populars obreres fundades a finals del segle XVIII, “Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat”. Per ell fou un camí iniciat des de la indignació pura.
El 1976 ja eren milions els que com ell havien dit prou. Ompliren els carrers i les places, pararen les fàbriques i feren girar totes les cares cap a ells, fent impossible que la dictadura continués. Tu ho vas fer possible, gràcies. Gràcies per retornar-nos una cosa que no té forma, ni volum, que no té olor, ni color, que sent petita és gran i sense la que molts no ens podríem ni reconèixer: la dignitat robada en aquell 1939. Gràcies per trencar el silenci, quan ningú s’atrevia, dient una veritat tan sencilla com que érem milions i el món no era seu.