Joan Coscubiela
Vaig conèixer a l’Angel Rozas, sent jo encara un nen de 10 anys, amb motiu de la detenció al febrer de 1965 de la primera Comissió Obrera de Barcelona, els de Sant Medir, entre els que estava el meu pare.
D’aquell primer moment tinc una imatge difusa i la majoria de coses que recordo venen del que després em va explicar la meva mare.
El següent record en el temps, molt més nítid i personal és de l’any 1969, pocs dies abans que el meu pare i els seus companys d’expedient entressin de nou a la model per complir condemna. L’Angel amb la seva inseparable companya, la Carme, van venir a casa a la Barceloneta a portar-nos diners de solidaritat i sobre tot a donar-nos suport emocional, una tasca que aquella parella va fer durant molts anys de manera entranyable. Després vaig saber que als pocs dies, en declarar-se l’estat d’excepció, l’Angel va haver de passar a la clandestinitat per després fugir cap a l’exili.
Seria una gosadia pretendre relatar una vida tan intensa como la de l’Ángel, que a més es troba força documentada en l’Arxiu Històric de CCOO, però en aquest 10é aniversari de la seva mort vull compartir allò que més m’ha impressionat de la seva intensa vida.
En primer lloc, la seva gran humanitat, sempre disposada a donar suport a companys –en el seu sentit més ampli- i a organitzar la solidaritat, que ell sabia era un factor clau per la resistència al franquisme.
Una humanitat que també s’expressa en un gran sentit de l’humor i la capacitat de riure’s de les seves limitacions físiques. Una anècdota explicada pel meu pare ho confirma. En una de les seves estàncies a la presó, un dia va tornar a la cel.la amb un coixí sota el braç, que la Carme li havia portat de casa, i en veure als companys els hi diu: “La Carmen me cuida tanto que me ha traído un colchón”.
Sempre m’ha semblat increïble que, sent membre de la direcció del PSUC, estigues a punt –van faltar uns pocs dies- per ser escollit Procurador de les Corts franquistes pel terç sindical. Uns dies abans de l’elecció una caiguda el va deixar al descobert. Sempre m’he imaginat la cara que deuria posar el jerarca del sindicat vertical, Pepe Solís.
La seva manera de ser el va fer una persona clau en la solidaritat internacional amb CCOO, des de l’exili a França, va contribuir a l’organització de la Delegació Exterior de Comissions Obreres (DECO).
Destaca com la seva empatia personal i actitud unitaria el va convertir en una persona determinant en les relacions de CCOO amb l’entorn polític e intel·lectual de la oposició al franquisme. Aquest va ser un factor molt important, especialment en la transició, per evitar l’estratègia de marginació de CCOO que alguns havien posat en marxa– en clau de guerra freda. La foto que acompanya aquestes línies, i recull el moment en el que li fem entrega a Josep Benet -poc abans de la seva mort- del “carnet solidari” de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya ho il·lustra prou bé
Per damunt de tot i junt a la seva immensa humanitat sempre he admirat la gran perseverança en tot el que es plantejava fer. Només així es pot entendre des del seu constant compromís de lluita sindical i política fins l’empenta inicial i el treball constant per la creació de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya i després de la Fundació Cipriano García.