Andreu Mayayo
Ángel Rozas era un seductor. La seva capacitat per a engrescar-te en diversos projectes era prodigiosa. I ho feia amb un somriure solar irresistible. Teniu una obsessió per la formació i, molt especialment, sindical i política. En aquest sentit, ha estat un mestre de sindicalistes excel·lent i l’impulsor d’un dels projectes més sòlids i útils de la CONC: la Fundació Cipriano García i l’Arxiu Històric, amb un lema que caldria tenir sempre ben present: Recuperar la nostra memòria, preservar la nostra història. Un arxiu que avui no és tan sols indispensable per l’estudi del Moviment Obrer sinó pel coneixement de l’antifraquisme a Catalunya. No hi ha tesi doctoral i treball de recerca acadèmic que no inclogui la referència dels seus fons.
La tasca d’Ángel Rozas en la recuperació documental és titànica, fins i tot més enllà de l’organització sindical, com ara els papers ( i els expedients!) dels advocats laboralistes. No sempre el Moviment Obrer – i menys en clandestinitat- ha deixat rastre escrit. Per aquest motiu, va esperonar la creació d’un arxiu de fons orals d’una gran riquesa, plena de matisos, de sindicalistes d’arreu del país. Un Arxiu, però, no són tan sols documents de tot tipus sinó activitat de recerca, d’estudi i de reflexió.
L’Ángel Rozas era de la fornada dels dirigents comunistes que van dur a la pràctica l’idea força de l’aliança de les forces del treball i de la cultura. M’ho recordava amb una fermesa i una convicció total i absoluta. Li preocupava l’allunyament de la Universitat del Sindicat i tenia una idea per a tornar a construir ponts de coneixement i de combat. Per a Rozas, convé subratllar, no hi havia lluites compartides sinó comunes.
La seva idea era crear una revista d’història catalana, que batejaria amb el nom de SEGLE XX, com una plataforma entre el món universitari i el món sindical. I se’n va sortir, amb l’ajut d’un altre malaguanyat company Simón Rosado i la complicitat del Javier Tébar. D’aquesta manera, va posar a les meves mans la seva darrera criatura, que, hores d’ara, ja ha entrat en la segona dècada i gaudeix d’un creixement de lectors envejable. Tot plegat, em recordava la creació de la revista NOUS HORITZONS, amb la qual el partit dels treballadors oferia un instrument de difusió de pensament als intel·lectuals antifranquistes catalans. I recordava l’advertiment que sempre deixava anar en Josep Fontana quan coincidíem en algun acte al local del Sindicat: al Rozas no li pots dir que no.
Vaig poder baixar de visita a l’infern dels calabossos de Via Laietana de la mà d’Ángel Rozas, un detingut habitual de finals dels cinquanta a finals dels seixanta. Aquell dia vaig assistir a una classe pràctica excepcional mentre explicava com havia estat torturat sistemàticament. La maldat viu entre nosaltres i no te límits.