Montserrat Torras i Enric Cama
Vam conèixer a l’Àngel i a la Carme a Paris el mes de juny de 1971. Tres companys i dues companyes de la nostra organització del PSUC vam decidir anar al gran míting que el PCE havia organitzat a la capital francesa. Tots cinc dins un sis-cents vam enfilar cap a París per assistir a aquell acte històric, on intervindrien, entre d’altres dirigents del PCF i del PCE, Santiago Carrillo i, especialment, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”. El que desconeixíem aleshores és que, a més d’assistir al míting, aquell viatge ens proporcionaria l’oportunitat de conèixer l’Angel Rozas i la Carme Tonetti, un coneixement que enriquiria les nostres vides.
El míting va constituir un gran èxit del PCE, amb milers d’assistents que van omplir el parc de Montreuil, un barri de París. En acabar vàrem anar a la delegació exterior de CCOO (DECO), instal·lada en un local de la CGT francesa que li donava cobertura legal, on vam veure per primera vegada a l’Àngel Rozas, famós dirigent obrer del qual ja teníem referencia. Després d’una passejada per París, vam dirigir-nos a la casa on vivien l’Àngel i la Carme, uns baixos amb un mobiliari d’una precarietat extrema, on ens van convidar a sopar uns ous ferrats amb patates fregides que ens va saber a glòria. Alguns asseguts en una caixa d’embalar a falta de cadires, vam passar una molt agradable vetllada que després de tants anys encara recordem emocionats. També recordem un detall que ens va impressionar: les maletes estaven a punt per tornar aviat a una Espanya democràtica.
El seu optimisme i la seva ferma convicció en que la situació estava força madura per acabar amb el franquisme ens va sorprendre, doncs nosaltres veníem de l’interior de la dictadura i no compartíem tan optimisme. Un optimisme que era, però, una marca permanent del seu tarannà polític i personal. Tarannà que explicava la constància d’una vida dedicada a millorar les condicions de vida i treball de la classe obrera. L’Àngel era un mestre de mestres i la seva personalitat es va constituir, a partir d’haver-lo conegut, en un punt de referència per molts de nosaltres.
Aquell dia, a París, es va iniciar una entranyable amistat que el pas dels anys enfortiria. Ja instal·lats a Barcelona vam anar a visitar-los algunes vegades al seu pis del passeig de Sant Joan, sobretot per veure a la Carme, ja malalta, i també ens veiem a la seu de CCOO, a l‘Arxiu Històric, on fèiem la xerradeta o al petit local de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme al primer pis del mateix edifici, que l’Angel visitava de tant en tant.
El darrer record de l’Àngel és del Centre Dolors Aleu. Quan el visitaves et meravellava la serenor que mantenia, sense queixar-se mai de res, amb aquell mateix optimisme de sempre, com aquell optimisme que ens va sorprendre a París un dia de juny fa quasi quaranta anys. Un optimisme que hem trobat a faltar. El seu record encara ens acompanya….