Joan Antoni Gonzàlez i Serret
El primer cop que es vàrem veure va ser al carrer Llúria de Barcelona, en concret al seu número 7 , segurament la seva procedència dels moviments catòlics , feia que es conegués amb l’Ángel Alcázar; teníem una reunió per fer avançar la Interbancària, i l’Ángel va aprofitar per presentar-nos, feia poc s’havia constituït Comissions a l’assemblea de Sant Medir a Barcelona, passaria el testimoni a Pedro León, que junt a un company que treballava al Port de Barcelona, mantingueren la relació, fins que l’organització de banca entra amb força a Comissions, constituint la seva pròpia organització sectorial.
D’aquest preàmbul lògic, com passa algunes vegades, les circumstancies, generen realitats que no tenen la lògica dels orígens i imposen fets fortuïts. La meva feina d’editor, va fer que viatgés a Paris un o dos cops per mes, afegit a l’efímera estada a l’Escola de Cinema, i malgrat haver estat expulsat pel ministre de l’Interior no vaig deixar de viatjar, amb un bon passaport amb altres noms. Aquesta vida va propiciar els encontres a la Delegació Exterior de Comissions Obreres (DECO), on Ángel Rozas feia de ambaixador, treballant incansablement, per mantenir relacions amb els sindicats de tot el mon, en especial amb la CGT francesa i amb la CGIL italiana. Les seves relacions eren al més alt nivell, va aconseguir un reconeixement notable de Comissions. Ens reuníem a Château d’Eau, al local de la DECO, i vaig acompanyar-lo en moltes entrevistes si aquestes coincidien amb les meves estades a Paris. Ell també em va presentar a nombrosos dirigents polítics, que el catalans no coneixíem, Santiago Álvarez, del PCG, Juan Modesto, pocs mesos abans de morir i (previsiblement feien una reunió de la direcció del PCE), aquí l’Ángel el va sorprendre que ens coneguéssim, coneixença que era fruit de la meva estada a Praga fins que també vaig ser convidat a deixar el país, donada la condemna del PSUC de la repressió desfermada davant durant la primavera de 1968.
A Ediciones Ebro, Angelita Grimau, en el Centro de Información y Solidaridad con España (CISE), on es movia com a casa, també veiérem a Jorge Semprún a Ruedo Ibérico, va tenir curiositat de parlar-hi, aprofitant que col·laborava en la seva pel·lícula, fruit de la presentació que n’havia fet Xavier Folch a Barcelona. Mes actors, també vaig presentar-li Yves Montand, que va venir amb Miu Miu; va aconseguir que participessin a la manifestació del 1er de Maig, al seguici espanyol; ells havien estat a Barcelona, i fruit del meu treball de trobar es llocs clandestins del personatge Federico Sánchez per la pel·lícula Las rutas del sur, de Joseph Losey, entre les activitats estaven els concerts a la Mutualitee, amb intervencions de Angelita Grimau per recaptar diners de solidaritat per les famílies dels presos polítics. També en aquesta activitat ens va demanar de portar diners a Donosti, en concret al despatx de Bandrés, per la caixa de resistència dels companys de Vitòria. Vàrem activar publicacions que després entraven a peu amb motxilles , d’això pot parlar Carles Vallejo, a través d’una ruta que va donar moltes peripècies -com pot explicar Ceferino Alonso, baixant de la Molina- amb la Guardia Civil escorcollant el cotxe ple de propaganda, en concret el llibret “Qué son las CC.OO”; tot va quedar en un ensurt.
Vàrem anar junts a la delegació de la Conferencia per la pau del Vietnam a Versailles. Vaig ser present a la trobada amb sindicalistes de l’automoció de Detroit, recordo la impressió que ens va oferir un company negre i cec. Encara que tots dos recordarem amb afecte la trobada amb Jane Fonda, que al llarg dels anys es va quedar amb Juan sin nombre per designar-me, docs havia aconseguit l’acreditació solament amb Comissions Obreres, i sense nom, (per cert en català), i el sarcasme de l’Ángel que em va presentar amb aquest sense nom. En posteriors trobades a Cannes i Los Angeles, aquest va ser l’alies i ell little man. L’Ángel reia de la realitat d’una delegació tan pintoresca.
Les seves relacions van fer-me entre d’altres moltes presentacions, que conegués a Enrique Líster, el general republicà. Records molts compartits amb Montserrat Torras, Enric Cama, Carles Quingles, Jordi Socias (que va ser qui pujà al despatx a Donosti per lliurar l’ajuda solidària, doncs vaig veure vigilància, i ell no era conegut de la policia).
Un cop tornat a Barcelona, Ángel va voler conèixer i donar les gracies a un munt de gent. Esther Boix, la pintora clau en l’organització de l’Exposició a Milà, Maria Antonia Palauzy que va treballar activament a la Comissió de solidaritat junt a Quim Boix, el Boucher de Marseille, que va fer els transports.
Ángel va venir un bon nombre de vegades al meu despatx a l’Institut del Cinema Català, algunes acompanyat d’en Javier Tébar, era incansable, organitzant l’Arxiu Històric de CCOO, avui Fundació Cipriano Garcia.
L’Ángel, era molt meticulós i es preparava les reunions, prenia notes, i junt a la rialla fàcil i un cert sarcasme mantenia una serietat formal, que feia que les trobades transcendissin. Algun cop vaig comentar-li que tenia gran capacitat per la litúrgia , i aixó el feia riure. En el terreny mes personal, junt amb la seva companya Carmen Jiménez i també amb alguns dels companys que he esmentat vàrem passar fent la celebració del cap d’any, varis cops a Paris i també a Lisieux, aquesta vegada coincidint amb una reunió del central ampliat del PSUC (previsiblement va ser el III Congrés).
La DECO va ajudar en tot, inclòs el que recull, la pel·lícula El Pilar, tot els treballs de propaganda i informació, que fèiem els cineastes. Una nit sopant a l’ambaixada Española a Georges V, Joan Reventós em va dir: ara ja tens ambaixador a Paris, de manera automàtica vaig contestar que feia molts anys que tenia Ambaixada Popular a la capital de França. Els plats de les modestes cases que vaig conèixer a Paris, poc tenen en comú a la vaixella de porcellana amb escut del sopar amb l’ambaixador. Va ser la realitat de la lluita ferma i generosa de persones com L’Ángel Rozas, tot un exemple de tenacitat i generositat.