Carme Ortega i Jaume Puig
Devia ser a finals d’estiu o principis de la tardor de l’any 1976 quan, pujant per la Riera de Mataró em vaig creuar amb l’amic José Luis Lopez Bulla secretari general de la CONC que, com aquell que no diu res, de cop i volta em va etzibar: Voleu anar, tu i la Carmen, a Iugoslàvia?
Gairebé, sense adonar-nos ens vàrem trobar el 9 d’octubre a l’andana de l’estació del Clot, amb Santi Marimon, economista, i en Jordi Santolaria, que esdevindria responsable de finances de la CONC, ambdós de Comissions Obreres, tots junts formàrem la delegació del sindicat en aquell viatge a l’antiga Iugoslàvia, via Paris. El cap de la delegació seria l’Ángel Rozas. Efectivament, a aquesta capital vàrem contactar amb l’Angel, que llavors formava part de la Delegació permanent del nostre sindicat a l’Exterior i que com a tal ens va acompanyar corresponent a la invitació que ens feren els sindicats iugoslaus.
Restarem a Paris dos dies, a l’espera del visat que ens facilitaren a l’ambaixada Iugoslava, per tant abans d’agafar l’avio tinguérem temps de visitar la ciutat i de gaudir de la cuina de la Carmen, dona de l’Angel, a la taula del menjador d’aquell pis minúscul, amb el bany comunitari al replà de l’escala, a la banlieue de Paris, on vivia el matrimoni i que l’oferien generosament a tots els sindicalistes que ho necessitessin, principalment els que fugien de la repressió franquista.
Aterrarem a l’aeroport de Belgrad, on ens reberen funcionaris del sindicat iugoslau que ens traslladaren directament a l’hotel Moscou al centre de la ciutat. A l’adonar-se que la Carme i jo érem parella, ens adjudicaren una amplia suite que a banda del dormitori i el bany, disposava d’un salonet on cada nit, havent sopat, ens reuníem tots cinc teòricament per avaluar la jornada.
Aquestes trobades acabaven sempre escoltant les històries que l’Angel ens explicava amb aquell sentit de l’humor, que aconseguia fer passar per trivials les experiències més dramàtiques sense donar-se cap importància i que tots acabàvem fent-nos un fart de riure. Des de la seva infantesa treballant a les pedreres de Macael, la seva arribada a Catalunya fugint de la misèria, i el seu primer contacte amb el PSUC, on el militant que el va contactar es va espantar dons l’Angel portava mes d’un centenar de companys, que ell havia aglutinat de la feina, a la construcció i del barri, amb La Pirenaica com a referent. Com va aprofitar les possibilitats legals abans que ho decidís el PSUC, essent elegit jurat d’empresa fins a ser proposat, com es sabut, a procurador en Cortes pel Tercio Sindical, enredant fins i tot al ministre Solís. La seva detenció i les tortures que va rebre junt a Miguel Nuñez, al que no va reconèixer per els passadissos de la Via Laietana com a conseqüència de les pallisses que va rebre, com es va tenir que exiliar i el seu pas per la frontera, fent-lo passar per un nen, aprofitant la seva curta alçada. Durant la visita que vam realitzar a diferents empreses, a un acte d’entrega de premis a estajanovistes, a un sopar amb veterans brigadistes…, ell es va mantenir sempre dintre l’ortodòxia, guardant-se la sornegueria i la crítica cap al sistema, per les trobades vespertines a la nostra suite.
Per a nosaltres, que llavors érem uns pipiolos, aquelles experiències explicades per aquell home petit el convertiren en un gegant, que per sempre més fou un referent al que sempre recordarem amb admiració.