Joan Gimeno Igual

 

Mai no vaig conèixer l’Ángel Rozas. Tanmateix, sí que el vaig «descobrir». Òbviament aquesta afirmació pot semblar estranya per als qui, al contrari que jo, guardeu un record d’ell. En el meu cas, en canvi, que vaig complir la vintena quan ens va deixar, tot el que tinc ara és una postmemòria del personatge, adobada amb els materials amb què treballem els historiadors. Afortunadament, la grisor de la ciència s’ha barrejat amb la verdor de l’arbre de la vida, gràcies a les confessions i records de tants i tantes que vau viure el plaer de la seua companyonia.

Recordo les meues primeres visites, com a jove investigador, a l’Arxiu Històric de la Cipriano García. L’embadaliment fruit de poder treure el cap a aquella finestra del nostre passat recent, aviat es va veure complementat per una curiositat esquitxada de certa torbació: a la sala contigua on es realitzaven les consultes, llavors al soterrani del sindicat, com la resta del dipòsit, hi havia un curiós quadre penjat a la paret. Es tractava d’un retrat d’un home relativament jove, de mirada serena i melancòlica, que interpel·lava l’espectador i produïa, com anunciant la història que amagava, cert desassossec. Sobre un sac de patates com a llenç, aquest retrat havia estat pintat a la presó de Burgos. L’home d’uns trenta-pocs era l’Ángel. Aquella «troballa» em gravà el seu nom en algun racó del cervell. Racó que feia pampallugues cada cop que reapareixia en la documentació i els testimonis.

«Ese enano es chino, ¿verdad?», li preguntaren durant un interrogatori a Juan Navarro. Homes com Ángel ocupaven i preocupaven el règim franquista. Un organitzador nat i lluitador incansable d’aquella avantguarda que, com diria Vázquez Montalbán a través d’un dels seus personatges, era feta a la mesura de la situació, heroica i, alhora, feble. Comunista liberal d’aquells que, com recordava un altre company seu, entenia el comunisme com una actitud vital: posar la cara per la resta, tot sabent que te la trencaran. Petit gegant que, amb molts d’altres, va aconseguir arrabassar les regnes al règim de Franco per retornar-li-les a la gent, tot deixant-se pel camí part dels somnis sense, però, tirar mai la tovallola. Un referent, en definitiva, sobretot ètic, que ens recorda a les generacions del present que la bonhomia, la compassió i, per què no, l’humor, són virtuts revolucionàries.

Deu anys no són res, fins sempre, Ángel. ¡Ah! Y que no sea nada lo del ojo.

Carme Ortega i Jaume Puig

Devia ser a finals d’estiu o principis de la tardor de l’any 1976 quan, pujant per la Riera de  Mataró em vaig creuar amb l’amic José Luis Lopez Bulla secretari general de la CONC que, com aquell que no diu res, de cop i volta em va etzibar: Voleu anar, tu i la Carmen, a Iugoslàvia?

Gairebé, sense adonar-nos ens vàrem trobar el 9 d’octubre a l’andana de l’estació del Clot, amb Santi Marimon, economista, i en Jordi Santolaria, que esdevindria responsable de finances de la CONC, ambdós de Comissions Obreres, tots junts formàrem la delegació del sindicat en aquell viatge a l’antiga Iugoslàvia, via Paris. El cap de la delegació seria l’Ángel Rozas. Efectivament, a aquesta capital vàrem contactar amb l’Angel, que llavors formava part de la Delegació permanent del nostre sindicat a l’Exterior i que com a tal ens va  acompanyar corresponent a la invitació que ens feren els sindicats iugoslaus.

Restarem a Paris dos dies, a l’espera del visat que ens facilitaren a l’ambaixada Iugoslava, per tant abans  d’agafar l’avio tinguérem temps de visitar la ciutat i de gaudir de la cuina de la Carmen, dona de l’Angel, a la taula del menjador d’aquell pis minúscul, amb el bany comunitari al replà de l’escala, a la banlieue de Paris, on vivia el matrimoni i que l’oferien generosament a tots els sindicalistes que ho necessitessin, principalment els que fugien de la repressió franquista.

Aterrarem a l’aeroport de Belgrad, on ens reberen funcionaris del sindicat iugoslau que ens traslladaren directament a l’hotel Moscou al centre de la ciutat. A l’adonar-se que la Carme i jo érem parella, ens adjudicaren una amplia suite que a banda del dormitori i el bany, disposava d’un salonet on cada nit, havent sopat, ens reuníem tots cinc teòricament per avaluar la jornada.

Aquestes trobades acabaven sempre escoltant les històries que l’Angel ens explicava amb aquell sentit de l’humor, que aconseguia fer passar per trivials les experiències més dramàtiques sense donar-se cap importància i que tots acabàvem fent-nos  un fart de riure. Des de la seva infantesa treballant a les pedreres de Macael, la seva arribada a Catalunya fugint de la misèria, i el seu primer contacte amb el PSUC,  on el militant que el va contactar es va espantar dons l’Angel portava mes d’un centenar de companys, que ell havia aglutinat de la feina, a la construcció i del barri, amb La Pirenaica com a referent. Com va aprofitar les possibilitats legals abans que ho decidís el PSUC, essent elegit jurat d’empresa fins a ser proposat, com es sabut, a procurador en Cortes pel Tercio Sindical, enredant fins i tot al ministre Solís. La seva detenció i les tortures que va rebre junt a Miguel Nuñez, al que no va reconèixer per els passadissos de la Via Laietana com a conseqüència de les pallisses  que va rebre, com es va tenir que exiliar i el seu pas per la frontera, fent-lo passar per un nen, aprofitant la seva curta alçada. Durant la visita que vam realitzar a diferents empreses, a un acte d’entrega de premis a estajanovistes, a un sopar amb veterans brigadistes…, ell es va mantenir sempre dintre l’ortodòxia, guardant-se la sornegueria i la crítica cap al sistema, per les trobades vespertines a la nostra suite.

Per a nosaltres, que llavors érem uns pipiolos, aquelles experiències explicades per aquell home petit el convertiren en un gegant, que per sempre més fou un referent al que sempre recordarem amb admiració.

Miguel Martínez Llanas

“Es que los detenían y los torturaban simplemente por defender el pan de sus hijos…Es que no hacen falta grandes argumentos para explicar lo que era aquel régimen miserable”

Ángel decía estas palabras – hace unos doce años – caminando despacio desde la boca del metro hacia su casa, marcando la ruta con la seguridad incierta del bastón.

Hablaba en tercera persona, como si él hubiese sido solamente un espectador de la infamia, como si su cuerpo no contuviera la huella de funcionarios arrogantes que no eran más que las uñas afiladas de las garras de la bestia negra.

Me viene a la mente la frase de Rosa Luxemburgo (“lo más importante es ser bueno”) en un momento en que la confusión se apodera de las plazas y el escepticismo es el siguiente charco y el que vendrá después…, y debemos sortearlo a cada paso. …Un momento ( y no es el primero en la historia) en que lo más vetusto y rancio de la derecha enarbola la bandera de la libertad contra un supuesto fantasma intransigente que viene del siglo XIX y amenaza con perturbar la calma de los parques y las piscinas climatizadas….y las sólidas columnas de la paz social se tambalean ante ciertos “bolcheviques comunistas bolivarianos” que pretenden alterar las reglas del juego registradas en una reforma que enciende y apaga las luces del estadio cuando conviene a los propietarios del estadio y suaviza con esencias perfumadas el amargo sabor del esclavismo laboral.

La frase de Rosa Luxemburgo, extraída de su contexto, podría confundirse con un mensaje cristiano, y es probable que cualquier dirigente de ese estado llamado Vaticano la hiciera suya después de extirparle el auténtico significado.

Nadie escupiría sobre esa frase, como nadie escupiría sobre la palabra “honestidad”, por más abyectas que fueran sus intenciones. Y Ángel fue de esos que agarran la palabra “honestidad” y, en vez de pronunciarla una y otra vez, la convierten en una forma de entender la vida. Honestidad en la fábrica, en el calabozo, frente a los golpes, en el archivo, en la discusión más encendida, en la conversación más serena, en el abrazo que convierte el conocimiento en pasión.

“Si…, al fin y al cabo, estamos en política porque no puede ser que alguien que se mata a trabajar no pueda comprar esa bicicleta a su hijo”. Está hablando Ángel, sentado en la ceremonia del debate, donde pude conocerlo gracias a un amigo común…A veces hablábamos todos a la vez, a veces el discurso viajaba a lugares ignotos, a veces olvidábamos el punto de partida…y Ángel era de los que más escuchaba, rechazando siempre el lugar iluminado del primer actor.

Honestidad para transmitirla a los jóvenes, injustamente olvidados tantas veces en el banquete de la sagrada experiencia. Chicos y chicas que dejaban caer la tarde reunidos con Ángel, que supo enseñarles lo que de ellos estaba aprendiendo…, sin apoyarse en manuales didácticos.

“Es que tiene razón- decía una de las chicas-,… Es que no tenemos que agradecer eso de haber nacido en democracia y poder decir lo que pensamos… No tenemos que agradecer lo evidente”

 En estos tiempos en que es necesario luchar por lo más evidente (en Estados Unidos todavía están llenas las calles de gritos contra el racismo…..por poner solo un ejemplo) imagino la voz de Ángel comentando las últimas noticias, denunciando las últimas mentiras, celebrando la presencia de la amistad que, por serlo, maneja con dedos de niño las manecillas del tiempo….diez años en un instante….diez años con las palabras de Ángel, ahora preparando la pancarta….antes concretando la cita clandestina en una revuelta que no solamente era antifranquista…..porque, después de tantos años liberados de dictadores, esa bicicleta sigue siendo un sueño para muchas familias que engrasan cada día la cadena.

Joan Antoni Gonzàlez i Serret

El primer cop que es vàrem veure va ser al carrer Llúria de Barcelona, en concret al seu número 7 , segurament la seva procedència dels moviments catòlics , feia que es conegués amb l’Ángel Alcázar; teníem una reunió per fer avançar la Interbancària, i l’Ángel va aprofitar per presentar-nos, feia poc s’havia constituït Comissions a l’assemblea de Sant Medir a Barcelona, passaria el testimoni a Pedro León, que junt a un company que treballava al Port de Barcelona, mantingueren la relació, fins que l’organització de banca entra amb força a Comissions, constituint la seva pròpia organització sectorial.

D’aquest preàmbul lògic, com passa algunes vegades, les circumstancies, generen realitats que no tenen la lògica dels orígens i imposen fets fortuïts. La meva feina d’editor, va fer que viatgés a Paris un o dos cops per mes, afegit a l’efímera estada a l’Escola de Cinema, i malgrat haver estat expulsat pel ministre de l’Interior no vaig deixar de viatjar, amb un bon passaport amb altres noms. Aquesta vida va propiciar els encontres a la Delegació Exterior de Comissions Obreres (DECO), on Ángel Rozas feia de ambaixador, treballant incansablement, per mantenir relacions amb els sindicats de tot el mon, en especial amb la CGT francesa i amb la CGIL italiana. Les seves relacions eren al més alt nivell,  va aconseguir un reconeixement notable de Comissions. Ens reuníem a Château d’Eau, al local de la DECO, i vaig acompanyar-lo en moltes entrevistes si aquestes coincidien amb les meves estades a Paris. Ell també em va presentar a nombrosos dirigents polítics, que el catalans no coneixíem, Santiago Álvarez, del PCG, Juan Modesto, pocs mesos abans de morir i (previsiblement feien una reunió de la direcció del PCE), aquí l’Ángel el va sorprendre que ens coneguéssim, coneixença que era fruit de la meva estada a Praga fins que també vaig ser convidat a deixar el país, donada la condemna del PSUC de la repressió desfermada davant durant la primavera de 1968.

A Ediciones  Ebro, Angelita Grimau, en el Centro de Información y Solidaridad con España (CISE), on es movia com a casa, també veiérem a Jorge Semprún a Ruedo Ibérico, va tenir curiositat de parlar-hi, aprofitant que col·laborava en la seva pel·lícula, fruit de la presentació que n’havia fet Xavier Folch a Barcelona. Mes actors, també vaig presentar-li Yves Montand, que va venir amb Miu Miu; va aconseguir que participessin a la manifestació del 1er de Maig, al seguici espanyol; ells havien estat a Barcelona, i fruit del meu treball de trobar es llocs clandestins del personatge Federico Sánchez per la pel·lícula Las rutas del sur, de Joseph Losey, entre les activitats estaven els concerts a la Mutualitee, amb intervencions de Angelita Grimau per recaptar diners de solidaritat per les famílies dels presos polítics. També en aquesta activitat ens va demanar de portar diners a Donosti, en concret al despatx de Bandrés, per la caixa de resistència dels companys de Vitòria. Vàrem activar publicacions que després entraven a peu amb motxilles , d’això pot parlar Carles Vallejo, a través d’una ruta que va donar moltes peripècies -com pot explicar Ceferino Alonso, baixant de la Molina- amb la Guardia Civil escorcollant el cotxe ple de propaganda, en concret el llibret  “Qué son las CC.OO”; tot va quedar en un ensurt.

Vàrem anar junts a la delegació de la Conferencia per la pau del Vietnam a Versailles. Vaig ser present a la trobada amb sindicalistes de l’automoció de Detroit, recordo la impressió que ens va oferir un company negre i cec. Encara que tots dos recordarem amb afecte la trobada amb Jane Fonda, que al llarg dels anys es va quedar amb Juan sin nombre per designar-me, docs havia aconseguit l’acreditació solament amb Comissions Obreres, i sense nom, (per cert en català), i el sarcasme de l’Ángel que em va presentar amb aquest sense nom. En posteriors trobades a Cannes i Los Angeles, aquest va ser l’alies i ell little man. L’Ángel reia de la realitat d’una delegació tan pintoresca.

Les seves relacions van fer-me entre d’altres moltes presentacions, que conegués a Enrique Líster, el general republicà. Records molts compartits amb Montserrat Torras, Enric Cama, Carles Quingles, Jordi Socias (que va ser qui pujà al despatx a Donosti per lliurar l’ajuda solidària, doncs vaig veure vigilància, i ell no era conegut de la policia).

Un cop tornat a Barcelona, Ángel va voler conèixer i donar les gracies a un munt de gent. Esther Boix, la pintora clau en l’organització de l’Exposició a Milà, Maria Antonia Palauzy que va treballar activament a la Comissió de solidaritat junt a Quim Boix, el Boucher de Marseille, que va fer els  transports.

Ángel va venir un bon nombre de vegades al meu despatx a l’Institut del Cinema Català, algunes acompanyat d’en Javier Tébar, era incansable, organitzant l’Arxiu Històric de CCOO, avui Fundació Cipriano Garcia.

L’Ángel, era molt meticulós i es preparava les reunions, prenia notes, i junt a la rialla fàcil i un cert sarcasme mantenia una serietat formal, que feia que les trobades transcendissin. Algun cop vaig comentar-li que tenia gran capacitat per la litúrgia , i aixó el feia riure. En el terreny mes personal, junt amb la seva companya Carmen Jiménez i també amb alguns dels companys que he esmentat vàrem passar fent la celebració del cap d’any, varis cops a Paris i també a Lisieux, aquesta vegada coincidint amb una reunió del central ampliat del PSUC (previsiblement va ser el III Congrés).

La DECO va ajudar en tot, inclòs el que recull, la pel·lícula El Pilar, tot els treballs de propaganda i informació, que fèiem els cineastes. Una nit sopant a l’ambaixada Española a Georges V, Joan Reventós em va dir: ara ja tens ambaixador a Paris, de manera automàtica vaig contestar que feia molts anys que tenia Ambaixada Popular a la capital de França. Els plats de les modestes cases que vaig conèixer a Paris, poc tenen en comú a la vaixella de porcellana amb escut del sopar amb l’ambaixador. Va ser la realitat de la lluita ferma i generosa de persones com L’Ángel Rozas, tot un exemple de tenacitat i generositat.

Josep M. Rodríguez Rovira

• 

Conocí a Ángel Rozas Serrano, en Paris, el año 1971, en las oficinas de la Delegación Exterior de Comisiones Obreras, la “DECO”, el referente de CCOO hacia los sindicatos europeos y de otros países, para las relaciones de solidaridad, con las luchas de los trabajadores en España.

Ángel nació el 1927, en Macael, un pueblo de Almería, famoso por sus canteras de mármol, todavía ahora activas. De niño y joven, trabajaba en las canteras, dando asistencia de agua, que transportaba en un asno, a los trabajadores de las canteras.

Huérfano de padre, siendo todavía muy joven, vino a Barcelona, en 1943, con su madre y su hermana. Fueron a vivir a las barracas de Can Baró en el barrio Horta-Guinardó. Como no tenían luz eléctrica en su barraca, Ángel iba por las noches a la calle que baja hasta la plaza de la Font Castellana, para poder leer a la luz de una de las farolas de la calle. Enseguida se preocupó de los problemas sociales y se formó en la necesidad de lucha social y política.

Ya de adulto, vivió en el barrio de Collblanch de l’Hospitalet y en Barcelona. Trabajaba en el ramo de la construcción en una empresa de abrasivos. El 20 de noviembre de 1964 fue uno de los participantes en la asamblea fundacional de CCOO en Catalunya, en la iglesia de Sant Medir.

Ángel fue detenido varias veces, sometido dos veces a consejo de guerra y encarcelado en la Modelo de Barcelona y en el penal de Burgos por su militancia en CCOO y en el PSUC. En varias de las detenciones fue golpeado y torturado. En una de ellas, fue colgado por las muñecas de las manos; no pudo articular correctamente las manos el resto de su vida.

Ángel y Carmen, la que sería su compañera, se conocieron en la cárcel de Burgos, en una visita de las que se organizaban para ir a visitar a los presos políticos.

Al salir de la cárcel, el PSUC le propuso emigrar fuera de España porque, debido también a su baja estatura, era muy fácilmente reconocible por la policía. De ahí que fue a la oficina de la DECO.

Con la muerte de Franco y la legalización de sindicatos y partidos, Ángel volvió a Barcelona. Fue el responsable de formación de CCOO en Catalunya y miembro del Secretariado de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, CONC. También de la dirección del PSUC, en su Comité central.

Siempre fue muy activo, un compañero entregado a la lucha y a los demás, con un gran ascendiente. Sus opiniones y propuestas eran siempre atendidas con interés y respetadas. De aquellos años recuerdo su amistad con Luis Romero del ramo de la construcción, y con Josep Cervera y Joan Navarro, ambos del ramo de la madera. Todos ellos, veteranos luchadores y activos militantes de CCOO y del PSUC.

Ángel era una de las de las personas más afables, amables, entregadas y serenas ante la adversidad, que he conocido. Ante las dificultades y encontronazos de todo tipo, a lo largo de su vida, con su orfandad, su problema físico y las detenciones y torturas en comisaría y la cárcel, y, en la última etapa de su vida, frente a la enfermedad, siempre mantuvo una gran entereza y serenidad. Asumió sus limitaciones físicas con naturalidad, incluso con sentido del humor.

Fue un ejemplo de luchador incansable en defensa de los trabajadores.