Marià Hispano i Vilaseca

D’aquesta dita, la primera notícia que vaig tenir de l’Ángel Rozas. Va ser a una de les moltes manifestacions de finals dels anys 1970. El meu pare, en veure i saludar a l’Ángel Rozas em va dir Allí dónde les ves – per la seva alçada, és clar- l’Ángel ha estat un gran home i lluitador antifranquista. Jo, amb 15 anys, el vaig imaginar fent activitat a la clandestinitat com si es tractés d’un relat de novel·la o d’una pel·lícula de cinema negre. Mai, però, se’m va oblidar la dita del pare sobre l’Ángel Rozas.

Sindicalistes i comunistes com l’Ángel Rozas o el Cipriano García esdevenien llavors testimonis d’una transició on els treballadors participaven de la construcció democràtica. Molts anys després, ja exercint d’arxiver, quan el veia a la seu de la Fundació Cipriano García, memorava la seva trajectòria humana i militant. Una trajectòria que podria configurar-se en el primer mapa d’un l’Atles geogràfic i vital de l’activitat clandestinitat antifranquista, ja que recull un dels seus itineraris més complerts d’aquesta lluita: Andalusia (emigrant d’Olula del Río, misèria econòmica i repressió a la postguerra); Barcelona (a la cerca d’oportunitats vitals i laborals); Treballador a l’empresa Serra Capel Hermanos; Militant de l’HOAC (finals dels anys 1940); Des del 1948 s’infiltra en els cercles del Sindicat Vertical per a exercir la clandestinitat sindical; Participa a la vaga derivada del boicot ciutadà als tramvies de Barcelona (1951);  Contacte i ingrés al PSUC (1951-1954); Responsable del PSUC al sector de la construcció (1954-1958); Delegat al I Congrés del PSUC a França (1956); Detingut arrel una manifestació en suport de la vaga dels miners asturians (1958); Arrel la caiguda del comitè local del PSUC de Barcelona passa tres anys al penal de Burgos (1960); Fou un dels fundadors de CCOO de Barcelona a l’església de Sant Medir, al barri de Sants (1964), motiu pel qual serà detingut el 1965;  Detingut de nou dos cops el 1966 per la seva activitat sindical a Sabadell i al barri de les Viviendas del Congreso, a Barcelona;  Detingut el 1967. Ingressa a la Presó Model de Barcelona; Arrel de l’estat d’excepció promulgat pel govern franquista, s’exilia a França fins els anys de la transició democràtica (1969); Escollit membre d’Honor del Comitè Central del PSUC (era membre des del 1968) en el IV Congrés del partit, primer celebrat en democràcia (1977); Escollit per a formar part de la direcció de la CONC (1978); President de la Fundació Cipriano García (1992); La Generalitat de Catalunya (1989) i el govern d’Espanya (1997) li atorguen les medalles en reconeixement a la seva trajectòria humana, sindical i política.

Ara, si us plau, feu una ullada als mots en negreta. Es tracta d’una de les geografies de l’antifranquisme més glossadora i meritòria, primer mapa d’un Atles que hauria d’estar a totes les biblioteques dels instituts d’aquest país. Gràcies Ángel per la teva lluita i compromís sindical i polític.

Montserrat Torras i Enric Cama

Vam conèixer a l’Àngel i a la Carme a Paris el mes de juny de 1971. Tres companys i dues companyes de la nostra organització del PSUC vam decidir anar al gran míting que el PCE havia organitzat a la capital francesa. Tots cinc dins un sis-cents vam enfilar cap a París per assistir a aquell acte històric, on intervindrien, entre d’altres dirigents del PCF i del PCE, Santiago Carrillo i, especialment, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”. El que desconeixíem aleshores és que, a més d’assistir al míting, aquell viatge ens proporcionaria l’oportunitat de conèixer l’Angel Rozas i la Carme Tonetti, un coneixement que enriquiria les nostres vides.

El míting va constituir un gran èxit del PCE, amb milers d’assistents que van omplir el parc de Montreuil, un barri de París. En acabar vàrem anar a la delegació exterior de CCOO (DECO), instal·lada en un local de la CGT francesa que li donava cobertura legal, on vam veure per primera vegada a l’Àngel Rozas, famós dirigent obrer del qual ja teníem referencia. Després d’una passejada per París, vam dirigir-nos a la casa on vivien l’Àngel i la Carme, uns baixos amb un mobiliari d’una precarietat extrema, on ens van convidar a sopar uns ous ferrats amb patates fregides que ens va saber a glòria. Alguns asseguts en una caixa d’embalar a falta de cadires, vam passar una molt agradable vetllada que després de tants anys encara recordem emocionats. També recordem un detall que ens va impressionar: les maletes estaven a punt per tornar aviat a una Espanya democràtica.

El seu optimisme i la seva ferma convicció en que la situació estava força madura per acabar amb el franquisme ens va sorprendre, doncs nosaltres veníem de l’interior de la dictadura i no compartíem tan optimisme. Un optimisme que era, però, una marca permanent del seu tarannà polític i personal. Tarannà que explicava la constància d’una vida dedicada a millorar les condicions de vida i treball de la classe obrera. L’Àngel era un mestre de mestres i la seva personalitat es va constituir, a partir d’haver-lo conegut, en un punt de referència per molts de nosaltres.

Aquell dia, a París, es va iniciar una entranyable amistat que el pas dels anys enfortiria. Ja instal·lats a Barcelona vam anar a visitar-los algunes vegades al seu pis del passeig de Sant Joan, sobretot per veure a la Carme, ja malalta, i també ens veiem a la seu de CCOO, a l‘Arxiu Històric, on fèiem la xerradeta o al petit local de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme al primer pis del mateix edifici, que l’Angel visitava de tant en tant.

El darrer record de l’Àngel és del Centre Dolors Aleu. Quan el visitaves et meravellava la serenor que mantenia, sense queixar-se mai de res, amb aquell mateix optimisme de sempre, com aquell optimisme que ens va sorprendre a París un dia de juny fa quasi quaranta anys. Un optimisme que hem trobat a faltar. El seu record encara ens acompanya….

Pere Ysàs 

No recordo de manera precisa quan vaig conèixer personalment a l’Ángel Rozas. Segurament va ser quan, des del CERES, es va impulsar la creació de l’Arxiu Històric de la CONC, a començament del anys noranta del segle XX, fa doncs gairebé trenta anys. Però, feia molt temps que sabia qui era l’Ángel Rozas. Ho sabia des de que vaig començar a estudiar els orígens i el desenvolupament del moviment de les Comissions Obreres en plena dictadura franquista. I ho sabia pel meu vincle personal amb CCOO des dels anys setanta.

Ángel Rozas, va fer les primeres passes en l’activisme obrer a l’HOAC, a finals dels anys quaranta, va incorporar-se al PSUC els cinquanta i va ser un dels fundadors de les Comissions Obreres a l’església de Sant Medir el novembre de 1964, després d’haver patit ja detencions i una condemna en un consell de guerra. La seva trajectòria personal és un bon exemple de la trajectòria col·lectiva del moviment de les CCOO i després sindicat. Entre 1965 i 1969  l’Ángel va participar en les principals accions de Comissions i això va comportar-li un seguit de detencions –la policia el podia identificar amb facilitat- en aquells anys. Amb estat d’excepció decretat el gener de 1969, va tenir que optar per l’exili, on es convertí en un activista  de la DECO, la Delegació Exterior de CCOO, una peça destacada en la lluita contra el franquisme i en l’impuls l’ajut solidari del moviment obrer europeu. Retornat amb la fi de dictadura, va ser elegit responsable de formació sindical de la CONC.  

Vaig tenir l’oportunitat de parlar sovint amb l’Ángel durant els anys que va presidir la Fundació Cipriano Garcia. Amb la seva autoritat moral i també la seva perseverança va contribuir decisivament a convertir la Fundació i, en particular a l’Arxiu Històric, en un espai essencial per l’estudi de les CCOO i, més àmpliament, del moviment obrer, però també en un àmbit de reflexió sobre els reptes del sindicalisme en els temps presents.

Però, per sobre de tot, el meu record d’Ángel Rozas és el d’una persona afable però rebel i batallador, lúcida i irònica, i d’una honestedat personal i cívica, dit molt col·loquialment, a prova de bomba.

Andreu Mayayo

Ángel Rozas era un seductor. La seva capacitat per a engrescar-te en diversos projectes era prodigiosa. I ho feia amb un somriure solar irresistible. Teniu una obsessió per la formació i, molt especialment, sindical i política. En aquest sentit, ha estat un mestre de sindicalistes excel·lent i l’impulsor d’un dels projectes més sòlids i útils de la CONC:  la Fundació Cipriano García i l’Arxiu Històric, amb un lema que caldria tenir sempre ben present: Recuperar la nostra memòria, preservar la nostra història.  Un arxiu que avui no és tan sols indispensable per l’estudi del Moviment Obrer sinó pel coneixement de l’antifraquisme a Catalunya. No hi ha tesi doctoral i treball de recerca acadèmic que no inclogui la referència dels seus fons.

La tasca d’Ángel Rozas en la recuperació documental és titànica, fins i tot més enllà de l’organització sindical, com ara els papers ( i els expedients!) dels advocats laboralistes. No sempre el Moviment Obrer – i menys en clandestinitat- ha deixat rastre escrit. Per aquest motiu, va esperonar la creació d’un arxiu de fons orals d’una gran riquesa, plena de matisos, de sindicalistes d’arreu del país.  Un Arxiu, però, no són tan sols documents de tot tipus sinó activitat de recerca, d’estudi i de reflexió.

L’Ángel Rozas era de la fornada dels dirigents comunistes que van dur a la pràctica l’idea força de l’aliança de les forces del treball i de la cultura. M’ho recordava amb una fermesa i una convicció total i absoluta. Li preocupava l’allunyament de la Universitat del Sindicat i tenia una idea per a tornar a construir ponts de coneixement i de combat. Per a Rozas, convé subratllar, no hi havia lluites compartides sinó comunes.

La seva idea era crear una revista d’història catalana, que batejaria amb el nom de SEGLE XX, com una plataforma entre el món universitari i el món sindical. I se’n va sortir, amb l’ajut d’un altre malaguanyat company Simón Rosado i la complicitat del Javier Tébar. D’aquesta manera, va posar a les meves mans la seva darrera criatura, que, hores d’ara, ja ha entrat en la segona dècada i gaudeix d’un creixement de lectors envejable. Tot plegat, em recordava la creació de la revista NOUS HORITZONS, amb la qual el partit dels treballadors oferia un instrument de difusió de pensament als intel·lectuals antifranquistes catalans. I recordava l’advertiment que sempre deixava anar en Josep Fontana quan coincidíem en algun acte al local del Sindicat: al Rozas no li pots dir que no.    

Vaig poder baixar de visita a l’infern dels calabossos de Via Laietana de la mà d’Ángel Rozas, un detingut habitual de finals dels cinquanta a finals dels seixanta. Aquell dia vaig assistir a una classe pràctica excepcional mentre explicava com havia estat torturat sistemàticament.  La maldat viu entre nosaltres i no te límits.

Xesús González

No sóc qui per emetre opinió sobre la vàlua sindical de l’Ángel Rozas , la seva biografia deixa ben palesa la seva valentia i la seva entrega a la defensa dels treballadors i treballadores i de les seves condicions de treball,  

Per mi l’Ángel va ser una persona entranyable i bona, molt bona gent. Parafrasejant Machado , era bo en el millor sentit de la paraula bo.

El recordo lluitant sense descans ,junt al Javier, per aconseguir recursos per fer de l’Arxiu Històric de la CONC .el que ara es ,al meu entendre , el millor arxiu de les lluites de la classe obrera de Catalunya.

Per a mis els darrers records de l’Ángel  estan molt associats a persones que van tenir cura d’ell com el Javier i la Úrsula.