Joan Gimeno Igual
Mai no vaig conèixer l’Ángel Rozas. Tanmateix, sí que el vaig «descobrir». Òbviament aquesta afirmació pot semblar estranya per als qui, al contrari que jo, guardeu un record d’ell. En el meu cas, en canvi, que vaig complir la vintena quan ens va deixar, tot el que tinc ara és una postmemòria del personatge, adobada amb els materials amb què treballem els historiadors. Afortunadament, la grisor de la ciència s’ha barrejat amb la verdor de l’arbre de la vida, gràcies a les confessions i records de tants i tantes que vau viure el plaer de la seua companyonia.
Recordo les meues primeres visites, com a jove investigador, a l’Arxiu Històric de la Cipriano García. L’embadaliment fruit de poder treure el cap a aquella finestra del nostre passat recent, aviat es va veure complementat per una curiositat esquitxada de certa torbació: a la sala contigua on es realitzaven les consultes, llavors al soterrani del sindicat, com la resta del dipòsit, hi havia un curiós quadre penjat a la paret. Es tractava d’un retrat d’un home relativament jove, de mirada serena i melancòlica, que interpel·lava l’espectador i produïa, com anunciant la història que amagava, cert desassossec. Sobre un sac de patates com a llenç, aquest retrat havia estat pintat a la presó de Burgos. L’home d’uns trenta-pocs era l’Ángel. Aquella «troballa» em gravà el seu nom en algun racó del cervell. Racó que feia pampallugues cada cop que reapareixia en la documentació i els testimonis.
«Ese enano es chino, ¿verdad?», li preguntaren durant un interrogatori a Juan Navarro. Homes com Ángel ocupaven i preocupaven el règim franquista. Un organitzador nat i lluitador incansable d’aquella avantguarda que, com diria Vázquez Montalbán a través d’un dels seus personatges, era feta a la mesura de la situació, heroica i, alhora, feble. Comunista liberal d’aquells que, com recordava un altre company seu, entenia el comunisme com una actitud vital: posar la cara per la resta, tot sabent que te la trencaran. Petit gegant que, amb molts d’altres, va aconseguir arrabassar les regnes al règim de Franco per retornar-li-les a la gent, tot deixant-se pel camí part dels somnis sense, però, tirar mai la tovallola. Un referent, en definitiva, sobretot ètic, que ens recorda a les generacions del present que la bonhomia, la compassió i, per què no, l’humor, són virtuts revolucionàries.
Deu anys no són res, fins sempre, Ángel. ¡Ah! Y que no sea nada lo del ojo.
